Familiaritzar-se amb els debats de la sociologia de l’art

Seminari de Contextos i sistemes de l’art

Maria Montserrat Gambús

L’artista es neix o es fa?

Crec que la meva manera de pensar sobre els artistes, i de si ho són des del seu naixement o no, va molt en contra de la idea que té la societat d’entendre els i les artistes i de la idea que tenen els artistes d’ells mateixos i mateixes.

Tenim entès que com si fos una cosa de màgia els artistes porten l’art a les venes. Comentaris com: ho porta a la sang, aquest/a va néixer amb l’art a dins, ho porta a dins… Entenem que l’artista ho és perquè té un do i d’aquesta forma allunyem de la resta de persones. Antigament només es podia permetre ser artista qui naixia a una família adinerada. Així doncs, potser vaig errada i sí que l’art es porta a la sang…

Penso que un artista no neix, es fa. I es fa a partir d’experiències, de situacions, i d’un cúmul de fets que també podria fer una persona ser arquitecte o metge. La casualitat, moments i allò que et fa ser a un lloc en un moment concret i no a un altre. Un d’aquests fets és la constància i la repetició. L’interès per una àrea fa voler aprendre i aquesta és la clau per la intel·ligència i el triomf.

A vanda d’això també l’artista el fem tota la societat. Les persones, les persones espectadores de l’art som els responsables de dir què ens agrada i què no i per tant qui és artista i qui no. Aquesta seria una altra visió de ser artista on els agents que fan ser-ho son la societat que l’envolta.

Becker a Vera Zolberg (2002). Fragment de “¿Los artistas nacen o se hacen?” ens parla del procés de la creació de l’art. Ens explica d’una forma convincent que la creació no és, com s’afirma el mite romàntic de l’art, la acció espontània de un geni, sinó la acció col·lectiva d’una varietat de actors socials moltes dels quals no son designats com a artistes si no que son reconeguts com a artesans marcats per uns patrons i normes estrictes sobre la tècnica les quals impedeixen i inhibeixin la creació espontània. Becker remarca que són els crítics i escriptors d’art els que converteixen la persona en artista.

En el mateix text, Bourdieu, també parla de la idea màgica que tenim sobre la creació de l’artista. En canvi ens fa pensar que poc o molt els agents son incontrolables i que en realitat el fet que una persona o un artesà esdevingui artista, que son un cúmul de factors i agents, pot arribar a ser un fet màgic. No se sap mai qui hi serà ni quins fets el faran ser-ho o no.

En aquestes línies m’he aventurar a investigar sobre aquests agents que fan que artistes.
La teorització del concepte d’agència suposa una reformulació de la idea de llibertat. Per entendre millor l’agència és necessari remuntar-nos a les dues principals concepcions de llibertat que hi ha. Isaiah Berlin va ser el primer que va distingir entre aquests dos tipus de llibertats, a les quals va batejar com a llibertat negativa i llibertat positiva. La llibertat negativa és la llibertat entesa com l’autonomia per a realitzar una acció mentre ningú s’interposa en el camí o la dificulta. Aquesta és la idea de llibertat que defensa, per exemple, el liberalisme econòmic. Un exemple d’aquesta llibertat negativa és la capacitat d’emprendre un negoci sense haver de pagar taxes o impostos. Si hi hagués estat i calgués pagar-los, disminueix la llibertat negativa de l’acció d’emprendre. L’altra concepció que distingeix Berlin és la llibertat positiva, que després van aprofundir la filòsofa Hannah Arendt o l’economista Amartya Sen. De manera general i simplificada, la llibertat positiva equival a pensar que l’acció només és lliure, no quan ningú se’ns interposa en la seva realització, sinó quan la persona té les capacitats i els mitjans (tant cognitius com materials) per a desenvolupar-la (Tubino, 2012). Seguint l’exemple anterior, per a aconseguir la llibertat d’emprenedoria en el sentit positiu, no caldria eliminar l’estat i els impostos, sinó que l’estat ha de ser qui ha de garantir, per exemple, mitjançant l’educació i la redistribució de la riquesa, que cada vegada més persones puguin emprendre. En aquest últim exemple, les persones que reuneixen les habilitats i requisits per a l’acció serien els agents. Daniel de Garcia (Glossari de Recursos de la UOC, Agència).

Em pregunto si promocionar la meva idea de que tothom pot ser artista pot fer anar malament el món de l’art. El fet que la societat cregui que és un do que només pot tenir algunes persones així a l’atzar o per herència fa que la majoria creguin que elles no son mereixedores d’aquest. Inclòs les mateixes artistes dubtem sovint de nosaltres mateixes preguntant-nos si realment tenim el do. Gràcies a aquest fet l’art és un una activitat molt i molt valorada econòmicament. L’art el practica una minoria i aquesta minoria molts cops són persones que en l’àmbit econòmic es poden permetre llargs períodes de descans per buscar i trobar noves formes d’inspiració. L’art és vist, culturalment, com una cosa elitista i de l’alta societat.

Muntades pot ser artista perquè te la ment lliure per ser-ho. Si tens tot un conjunt de factors que contribueixin a tenir una vida amb períodes de temps de lliure creació tens més facilitat de poder viure de l’art.

Tanmateix Frida Kahlo també la podem situar socialment en una alta societat per tal de poder permetre’s el material i el viure i crear. Al igual que el Guernica que vaig analitzar a la PAC passada amb el projecte “Repensant el Guernica” la imatge de Frida Kahlo s’ha re valoritzat amb els anys. Segurament la societat necessitava una dona artista on emmirallar-se i tenir de model. En aquest sentit, i segons Patricia Mayayo, Kahlo simbolitza el model de la representació estereotipada de l’artista dona. Patricia Mayayo:

Ella representa de alguna forma la perfección, […] enferma, hipersensible, algo desequilibrada emocionalmente, una mujer bella que rompe con las convenciones sexuales de su época, o que mantiene relaciones con un gran genio de sexo masculino que vive una historia de amor trágica y pasional… En fin, alimenta muchos de los elementos que aparecen en la visión tópica que se transmite sobre las mujeres artistas (Mayayo, 2018).

A mi em fa una mica de ràbia que el prototip de dona artista hagi d’acabar sent sempre homosexual. Tant en  la historia del mon de l’art visual o en l’escriptura. Suposo que em ressona a que socialment no soc prou artista si no tinc un punt homosexual i bisexual, no estic turmentada o pateixo alguna disfunció mental o física.

Resulta molt il·lustrativa d’aquesta perspectiva patriarcal una afirmació de Rivera: segons ell, Frida era «la pintora más pintor» que coneixia (Herrera, 1984, pàg. 280).I així es representava ella als autoretrats, masculina i provocadora per tal de ser artista.

Per tant, en el cas de la Frida l’espectador ha esdevingut un agent molt important per a convertir-la artista com també ha passat amb el Guernica  de Picasso al llarg dels anys, han estar re valoritzades i han guanyat protagonisme amb el temps.

M’enfado quan em cometen que tinc un do per saber dibuixar i m’omplo de ràbia i m’encenc per dins perquè jo sé que el meu coneixement és degut a la dedicació de moltes hores. Lluito als meus tallers per deixar entendre que tothom pot trobar la seva forma per expressar-se a través de l’art, si ho vol, simplement vol tècnica i paciència. Però això és molt probable que de forma egoista acabi anant-me en contra a mi i a tots els artistes. Perquè si posem l’educació artística més l’abast de tothom, sense creences limitadores, en un futur hi haurà moltes persones més que es dedicaran a aquesta àrea i per tant el valor de l’art és molt probable que disminueix. L’il·lustrador Puño, el veiem a les seves xerrades i concretament a la conferència dels premis  de la MAD 2011 convencent al públic de la gran capacitat general de les persones de crear de forma innata.

El poder que sent un artista quan treballa és el de CREAR de nou una cosa que no existia. Plasmar les idees amb matèria sense paraules. A mi em recorda molt a la creació d’una idea, d’un negoci o fins i tot la sensació de poder de creació de fer un fill.

Si investiguem què pensen alguns psicòlegs i pensadors de la historia ens posaríem d’acord amb Freud o Winnicott amb la importància del procés de creació i no tant el resultat final, l’obra d’art. El que fa especial un artista és el seu procés de creació i la peculiaritat en la que utilitza la tècnica o la combina. Aquest fet és el que en la actualitat també mostrem interès amb eines com Domestica on els artistes fan cursos explicant les seves tècniques si la seves peculiaritats per combinar-les. Tot i la difusió d’aquestes eines i recursos peculiars dels artistes en la actualitat penso que mai es podria arribar a fer una copia d’un artista perquè el que ens cal per completar el fet de ser-ho és aquell cúmul d’agents i factors socials que l’han portat a expressar-se d’una forma, amb un traç, que no ho pot fer un altre. Son un cúmul de factors que fan l’artista.

Què fa d’un artesà ser un artista? Allò que fa un artista ser-ho també pot ser el fet de canviar coses de la societat. Un artista per Becker és aquell qui és capaç de fer i inventar coses noves. Ser un artesà i conèixer la tècnica a la vegada innovar i explicar les coses noves formes. A més a més, com argumenta Harold Rosenberg al seu assaig “La tradición de lo nuevo”, lla propia creació de la novetat pot arribar a estar rutinitzada. Les institucions son un agent molt important per tal de crear artistes o no. Un fet que durant anys s’ha vist perjudicada la posició de la dona en el mon de l’art ja que aquestes institucions han estat molt temps dominada per homes i dins una societat heteropatriarcal.

Si posem per exemple l’artista Banksy veiem com el seu art s’adapta a la perfecció a la societat moderna que necessita reivindicar-la i anar en contra les institucions. Institucions elitistes i heteropatriacals fins el moment. Els artistes molts cops actuen com a manifestants, i altaveus de la societat. En la societat moderna Banksy és l’artista idoni que engloba les noves necessitats socials. De totes formes, és posible anar del tot en contra de les institucions com museus, sales d’exposicions i espais públics per a exposar l’art tal i com manifesta Bansky? Banksy amb el seu anonimat vol criticar la societat i fer política amb les seves obres al carrer sense entrar en el cercle de la compra venda de l’art. Però, estem segurs que no hi és ja? Aquest ja seria un debat que s’allunya de l’estudi que abordem avui. El deixem en “stand by”!

Si parlem doncs, de la imatge de Frida ens ajuda a visualitzar una dona lluitadora i una artista femenina per tal de fer una lluita feminista que avui demana la nostra societat i Bansky ajuda amb la difusió de la critica política i social que també demana la nostra societat. Així que Frida i Banksy els hem fet artistes fruit de la necessitat. Els agents són allò que els ha portat a ser artistes i a dir el que diuen i per altra banda trobem els agents dels espectadors que els seleccionem i els ampliem.

A la pregunta l’artista es neix o es fa, contesto que , l’artista es fa a partir de molts factors i agents que no pot acabar de controlar del tot. Agents externs i agents interns, d’un mateix. Però que venint d’una visió molt psicoanalítica i freudiana, no ve innat de la persona.

Bibliografia:

Puño. MAD 2011  https://www.youtube.com/watch?v=CCuVIUrjsss

Repensar el Guernica: https://www.adg-fad.org/ca/laus/projecte/repensar-guernica

Daniel de Gracia. Glossari de termes de sociología de l’art: Agència. http://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/agencia/

Winnicott. Realidad i Juego.

Freud. Psicoanalisis.

Aida Sánchez de Serdio Martín. Casos de sociología del arte: Invitadas. Las mujeres artistas i las instituciones. http://arts.recursos.uoc.edu/casos-sociologia/es/invitadas-las-mujeres-artistas-y-las-instituciones/

Arthur Bispo de Rosario: art sense adjectius. http://arts.recursos.uoc.edu/casos-sociologia/es/invitadas-las-mujeres-artistas-y-las-instituciones/

Maria Ptqk. Be creative underclass! (Web).

http://arts.recursos.uoc.edu/casos-sociologia/arthur-bispo-do-rosario-art-sense-adjectius/

RTVE. Los oficios de la cultura. Antoni Muntadas (Vídeo). https://www.rtve.es/play/videos/los-oficios-de-la-cultura/oficios-cultura-antoni-muntadas-artista-visual/1306578/

Arte i agencia; La necesidad de una antropología del arte. https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/20204/67210.pdf

Vera Zolberg (2002). Fragment de “¿Los artistas nacen o se hacen?”. https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/20204/75509.pdf

Sociología de las artes. Madrid: Fundación autor (149-161).

Isabell Lorey, (2008) “Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales”. En AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. Madrid: Traficantes de sueños (57-78). https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/22025/75508.pdf

Fridamania http://arts.recursos.uoc.edu/casos-sociologia/fridamania/

El text de Vera Zolberg “¿Qué es el arte? ¿Qué es la sociología del arte?”. Sociología de las artes. Madrid: Fundación Autor, 2002 (pp. 17-46). https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/20204/68181.pdf

PAUARELS CLAU:

• AGENTS
• ARTISTA
• SOCIOLOGIA DE L’ART
• HETEREOPATRIARCAT
• ART I POLÍTICA

PAC1. CONTEXTOS. Diagrama

El sector de l’art està format per molts actors, ja sigui individu, grup, organització o institució. Aquests actors ocupen una part del que anomenen art, un esglaó de tot l’entramat per a que aquest mon funcioni, evolucioni i es vagi mantenint viu i actiu, evolucionant i canviant.

Pot semblar que l’artista sigui l’esglaó central més important, és el que té la idea, la desenvolupa i la dur a terme, però sense la teranyina que l’envolta que fa moure aquesta obra, no seria res ni arribaria enlloc, o almenys li seria molt més difícil arribar-hi.

Les arts visuals contemporànies inclouen multitud de disciplines que han anat variant amb el pas del temps, i cada una d’elles per poder haver nascut ha inclòs una sèrie de actors que s’han mogut i s’han relacionat entre ells per poder crear aquest art.

Sols vull ficar un exemple de qui forma un museu, qui hi ha darrera i com funciona, he elegit el MACBA. Sols darrera del MACBA trobem la presidenta, tres vicepresidents, nou vocals de l’ajuntament de Barcelona, sis vocals de la Generalitat, cinc vocals de la Fundació MACBA, dos vocals del Ministeri de Cultura, tres interventors, una secretaria i dos membres més.

Tots els càrrecs que acabo de detallar sols serien aquesta petita part de tot l’entramat que forma l’art contemporani (adjunto imatge destacant amb un asterisc el punt del mapa). A mi m’ha sobtat, el fer-ho tant visual, es veu més clarament que l’art no és simplement l’obra d’art, o l’artista romàntic, que normalment és el que pensem, sinó que és un entramat d’actors i, institucions, mediadors, sistemes, relacions, camps, disciplines, etc.

Ja que he utilitzat el MACBA com a mostra, ara elegiré una obra de la seva col·lecció Quietud nerviosa a l’horitzó, de Günter Brus, aquesta petita obra de 29,8 x 21 cm, per arribar al MACBA ha necessitat un artista, una idea o pensament, recopilar informació de diferents medis, una execució plàstica amb paper, llapis, sense deixar-me l’espai on Günter la va crear, i les persones que el rodejaven, acompanyaven, ajudaven mentrestant, com bé explica Anthony Trollope en la introducció del text “Mundos de arte y actividad colectiva”, la societat que ha acollit aquesta peça, la política no l’ha censurat, l’economia la comprarà o vendrà, el MACBA és la institució que l’ha adquirit directament a l’artista o a un expert en art, mediador, una taxador li haurà ficat preu per saber el seu valor, i podria seguir ja que segur em deixo moltes parts del seu trajecte.

El diagrama que he realitzat es confús, com la sensació que em provoca a mi l’entramat de parts que formen l’art, no saps qui va abans o després, ni qui hi és ni que ho ha provocat. Cada obra d’art té la seva historia darrera, amb un ordre diferent a la del costat de la paret exposada, llavors he volgut fer una diagrama que reflexi aquesta sensació de caos. No hi ha un camí correcte, ni esglaons que no es puguin obviar.

Després de llegir el text “Mundos de arte y actividad col·lectiva” de Anthony Trollope, m’ha acabat de quedar clar que res està clar. No hi ha camí correcte ni col·lectiu establert que dugui una obra a ser considerada art, llavors enlloc de traçar un camí en el meu diagrama he decidit que el camí es creï sol, ja que seria com una metàfora dels mons de l’art actual. Adjunto vídeo que mostra com l’art en companyia de l’atzar es mou pel món.

Creant el meu diagrama

Diagrama de l’art

BIBLIOGRAFIA

• Dossier de mapeig. Iconoclasistas, 2020.
• Glossari de termes de sociologia de l’art. Daniel Gracia. UOC

• Howard Becker. “Mundos del arte y actividad colectiva”. En: Los mundos del arte. Sociología del trabajo artístico. pp. 17-59. Bernal: Universidad Nacional de Quilmes, 2008. ISBN 9789875581470
• Jeremy Deller: The History of the World, 1998
• Portada del catàleg I esquemes preparatoris de l’exposició Cubism and Abstract Art, comissariada per Alfred H. Barr, Jr. Al MoMA, 1936.