Agents i factors que intervenen a una obra d’art? Déu n’hi do amb el tema!

La veritat és que és un tema tan extens que costa acotar fins on parar. Pensava aquests dies sobre l’artista o l’obra completament autista que no és exposada i que hi intervé ben poca cosa per tal de crear-se. I si tan sols utilitzem el cos i es fa per ser gaudida un mateix? La gran pregunta és si això seria art. Una acció amb intenció artística no mirada, no exposada. Però més enllà d’això, que ara no debatem. Posem pel cas que l’artista utilitza pocs agents per crear-la, o sigui que depèn de pocs implicats. En aquest l’artista, per crear, dependrà d’inspiracions, persones que han compartit la seva historia i que l’han ajudat a ser qui és, a tenir els traumes que té… I no només parlem de la creació d’una obra d’art. Moltes coses poden ser creades i elaborades per un mateix com a creació artística, un fill, un negoci propi, una signatura… si pensem amb la creació de la persona en si mateixa podríem arribar a perdre el sentit d’identitat. Aquest anàlisis no té fi, perquè no naixem sent res, tot l’entorn i les persones que ens envolten i ens ensenyen, les experiències, els llocs, la cultura ens fa ser qui som o no som. Perquè potser som un col·lectiu. Uf, què intens!

Així doncs, i fugint d’aquesta profunditat d’espiral infinita, posaré final als factors i agents que intervenen a l’obra d’art per tal d’acotar-la i poder-la analitzar.

Llegint el tels de Becker he recuperat el sentiment de fúria que em desperta el tema del do de l’artista. No suporto aquest romanticisme de l’art. A la nostra cultura aquest pensament s’inicia a una època on qui podia accedir-hi era fill i home de la burgesia. Només infla aquest ego d’artista que tan odio. Evidentment potser algú trobarà la forma d’expressar-se artísticament que sigui d’una forma tan expressiva que capti l’atenció al públic. Però això ho aconseguirà amb la pràctica, amb no voler ser ningú que no és, i amb la connecció que faci amb un mateix i les tècniques que utilitza. Tot i així jo dono les gràcies a aquesta creença del do artístic ja que em va donar forces per voler iniciar el meu camí d’artista a la infantesa. La meva família creia que el tenia i confiaven en mi a cegues en aquest sentit.

La gràcia de no creure amb dons naturals és que obrim la possibilitat a tothom de crear i de poder ser bons en el que els agradi. Sense tenir cap mena de sensació rara de no poder MAI aconseguir allò que vols.

“El arte y los artistas Tanto quienes participan en la creación de obras de arte como los miembros de la sociedad suelen pensar que la producción del arte exige un talento especial, dones o habilidades que pocos tienen. Algunos están más dotados que otros, y son muy pocos los que tienen suficiente talento como para merecer el título honorífico de “artista”. Un personaje de Travestis, de Tom Stoppard, expresa la idea de forma sucinta: “Un artista es alguien que está dotado de forma tal que puede hacer más o menos bien algo que sólo puede hacer mal o no hacer en absoluto alguien que no está igualmente dotado” (Stoppard, 197 5, p. 38). Sabemos quién tiene esos dones por el trabajo que hace, porque, sostienen esas creencias compartidas, la obra de arte expresa y encarna esas facultades especiales, poco comunes. Al examinar el trabajo vemos que lo hizo alguien especial. Nos parece importante saber quién tiene ese don y quién no lo tiene porque acordamos derechos y privilegios a las personas que lo tienen. En un extremo, el mito romántico del artista sugiere que las personas que tienen ese talento no pueden estar sometidas a las limitaciones que se imponen a otros miembros de la sociedad: tenemos que permitirles” Bercker

Deixant de banda el tema del do, que no em vull estendre amb això, haig de dir que com a il·lustradora no m’agraden alguns dels agents que completen una obra d’art o un treball il·lustratiu (en el meu cas). Per exemple els distribuïdors d’editorials és un organisme que caldria eliminar. No aporten més que distribuir i repartir i s’emporten molta part dels diners. Al final la feina d’artista, si no ets un grana artista, és una feina precària. Podem enfadar-nos i intentar educar amb preus justos, i acords justos per nosaltres però com que hem de menjar acabem fent les coses per menys diners dels que hauríem de fer-les.

Malgrat tot els factors que intervenen a l’obra crec que el més important és l’artista i el moment en el que es troba. Hauríem de posar l’artista sempre al mig ja que sense ell tot el seu voltant, tots els agents, no tindrien sentit aquí o no es mourien.

Pel que fa al meu mapa gràfic dels factors que conformen una obra d’art visual he volgut simplificar-me. I més sent un conjunt amb el text, que ja és molt dens.

No em veia en cor a fer un diagrama de la persona, les mil persones que fan que sigui qui son, com una piràmide que va pujant per esclatar com un volcà. Tot i que ara que ho escric crec que m’agradaria molt fer-ho de la meva obra. Per curiositat i autoanàlisi!

He volgut crear una mica quatre mons o quatre ciutats, amb uns límits molt clars i, igual que en la realitat del nostre món la gravetat és al nucli, i en aquest cas l’obra d’art. Els 4 mons estan enganxats per l’arrel i connectats per un fil que canvia de color tan bon punt passa de món en món.

Desitjo que el gaudiu!

Gràcies.

Maria M. Gambús